JOAN CARDONA
Els meus llibres
CARCELLER: Un s´acostuma a tot.
GUARDIÀ: SÃ, aixó és el que sempre em diuen: un s´acostuma a tot. Sempre diuen la mateixa frase. Quan una nena ha estat violada, diuen: un s´acostuma a tot. Quan cau un avió i moren tres-centes persones... un s´acostuma a tot. Quan, en una guerra, s´enfronten dos exèrcitis i no hi ha supervivents... un s´acostuma a tot. (Abatut.) Però com, com pot un acostumar-se a tot?
CARCELLER: Has perseguit somnis inexistents, has tingut il·lusions grotesques, has enyorat, esperat, buscat infructuosament la felicitat i, ingenu, has cregut que la trobaries, que tu series diferent.
Mentre espero, recordo que un dia la mare em va dir que vaig néixer demanant auxili. És possible. Sempre m´he sentit com un soldat en retirada, un soldat que retrocedeix cap a un horitzó conegut i que, pel simple fet d´haver estat ferit en una mà , un braç o una cama, és susceptible que se li apliqui el vell principi pascalià : "la pressió exercida sobre part de la superfÃcie d´un fluid es transmet amb igual intensitat a tota la massa i en totes direccions."
Desconec per què recordo tot això mentre, amb una certa ansietat, força suor i una incipient taquicà rdia, l´espero (jo que us miro per la finestra i quasi no us veig de tant petits com sembleu) des del tretzè pis d´un edifici del centre.
HIVERN
Les teulades es gronxen al meu davant, quan la pluja arriba fidel a la seva cita amb ParÃs. A la meva mansarda, gotes de pluja s´esmicolen com llà grimes en un rostre: irregulars, anà rquiquies, lliures.
La meva mansarda és un somni; té el do de l´encanteri. Des
d´ella diviso les golfes veïnes i el cel sovint gris de la ciutat. Des d´ella veig coloms que s´enlairen, esdeven ombres en la consciència, imaginacions en la llunyania... Des d´ella contemplo el món.
Els vaixells sobre el Sena il·luminen là nguidament l´estança, mentre aclareixen monuments més de mil cops il·luminats.
He passat tantes nits en aquest minúscul recer, escrit tantes lÃnies i somiat tants rostres que, per sempre més, aquesta mansarda posseirà una part del meu cor.
PIADOSA: Vostè és creient?
BORRATXO (alçant el cap): SÃ... crec que sóc... ateu...
PIADOSA: No és creient? No creu en una força reguladora del món...
BORRATXO (tallant-la): El... vod...ka?...
Voldria poder recordar.
El que tinc en la memòria, més borrós que dià fan, són fragments imprecisos, records d´un temps del qual ignoro l´abans i desconec el després. Per tant, la història que us explicaré serà curta, espero que clara i, sens dubte, incomplerta. Tanmateix, com un actor davant del seu públic, demano per endavant uns instants de la vostra atenció.